Article del company Jose Manuel Prieto: Cinc raons per les que em passe (i et demane que et passes) el seu 9 d’octubre pel forro

Una crisi no és altra cosa que un canvi de les regles de joc, de manera que el tauler canvie per a què un altre, normalment qui ja guanyava en el punt d’inici, guanye ara de forma aclaparadora. Està passant amb el poder econòmic, que es redimensiona i redissenya mentre deixa els draps bruts a un poder polític –aquest sí, electe- desprestigiat i inutilitzat. Un exemple de canvi en el tauler, sense avís previ, ha estat a València la pallissa (que no batalla, perquè les batalles es dónen quan els contrincants partixen en condicions d’igualtat) a què la dreta més cerril, conservadora i fosca ha sotmès el pensament progressista, civil i politic, amb la llengua i la identitat. Els funcionà. I molt. La història recent d’un País, i més en concret molts dels mals que encara el sagnen, no pot explicar-se sense la decisiva victòria de la dreta mediàtica i ultraconservadora amb la bandera i el complex d’inferioritat valencià: hem guanyat per incompareixença, per haver utilitzat el plorar pels cantonets com a estratègia cívica. Lluitar sense moure’s: un Rajoy abans de Rajoy. Però eixa estratègia ja no els funciona. Ací algunes de les raons decisives:

1. Tenim els genolls pelats d’ofrenar noves glòries a Espanya. Per això la primera frase de l’himne –adoptat de nova planta, com els símbols i la bandera, enmig de la decisiva pallissa de la Transició que la dreta va fer a la mida dels sectors franquistes que havien d’integrar-se en la nova democràcia sense que es notara- és ridícula. No volem ofrenar res però tenim la creença que cal fer-ho per guanyar-nos el nostre destí com a poble. Ningú millor que els valencians sap el que és guanyar-se el pa del futur. Ningú. 

2. La bandera ja no oculta vergonyes. I si la vergonya dels setanta era haver de reciclar-se després d’una militància excessivament complaent amb la dictadura, la vergonya del saqueig institucionalitzat des de fa 18 anys a la Generalitat ja no se sosté per cap lloc. Si la dreta perd l’hegemonia no és per una societat desfeta i individualitzada ni pel seu clam, sinó perquè ja no té diners per suportar l’entramat que, com en l’omertà de les societats mafioses, callava i consentia per si podia beneficiar-se’n d’un pessic del saqueig. La bandera ja no torca la merda. Però perquè no volem. 

3. Som guerxos (bizcos, en castellà i per a què s’entenga). Amb un ullet hem estat tota la vida mirant els catalans per intentar entendre’ls, amb un insuportable complex d’inferioritat alimentat per la dreta regionalista i incívica. Amb l’altre, hem mirat Madrid per vore si podíem beneficiar-nos alguns anys més d’eixe sucursalisme folclorista, d’eixe Levante feliz d’extrarradi, insignificant i perifèric respecte dels centres de poder i decisió d’un estat Federal en el paper, però on Madrid se n’anava per davant i per sobre de la resta perquè s’ho valia i la resta callàvem. Però el Levante feliz ja no existeix i nosaltres, generacions noves que no férem la transició i que n’estem fartes, ja no es resignem a ser menys que això de “la playa de Madrid”, que diria l’il·lustre Alcalde de Gandia. Per cert, qui ha mirat per nosaltres enllà dels catalans i els madrilenys? Perquè sols els pobles tenen a les seues mans el seu destí, i el nostre sembla haver estat sucursal de quasi tot, centre de quasi res. 

4. El model berlusconià d’aparador ja no funciona. Este govern ja no pot prometre més. I la societat, malalta de valors i de promeses incomplides, ja no vota per complexe de nou ric, com omplir València de cotxes, sinó per l’honradesa que suposa governar sense prometre la lluna o ser l’autèntic esperpent judicial (cas Fabra, Gürtel, Nooos… la majoria d’ells amb l’absolució dels seus responsables), bancari (amb les caixes venudes i abans espoliades, ara propietat del poble al que déiem ‘No mos fareu catalans’) o polític (un president electe en judici ha deixat pas a un altre que ha perdut el seu propi judici, no electe, clar). El seu model de nou ric ens ha deixat més empobrits que la resta, amb més dificultats de reeixir-nos-en que la resta. 

5. Demanem una segona Transició però també que altres facen la primera. I entre ells està la mateixa dreta que s’alça valenciana una setmana i es passa la resta cara a algun sol que no és el de la terreta. Que acusa de marginació però no reparteix ni la llimosna, que ha escurat les butxaques dels ciutadans i ha buidat les de les institucions, però que pensa que passejant la bandera i reinventant la història (noms, himnes, herois i banderes) reinventarà també la memòria. 

El risc d’intentar canviar el tauler de joc és que quan les coses van socialment mal, les trampes s’oloren més prompte. I esta vegada ja no cola. Perquè estem farts, perquè tenim ganes de somiar. Jo em passe el seu 9 d’octubre pel forro si no parla de retornar-nos múscul econòmic, capacitat de recerca, inversió en universitats i coneixement o sostenibilitat en el territori. Si no em parlen del treball com un dret i el catàleg d’oportunitats per a joves com un deure de l’administració. I per eixes cinc raons, i moltes més, este 9 d’octubre servirà per fer que cada dia siga 9 (i nou), i per odiar als que tapen amb la mentida de la desmemòria la seua responsabilitat (o manca d’ella) en la història. Ser rellevant ja no és torcar la pols amb la bandera, sinó enarbolar el destí d’un poble que, per primer cop en dècades, camina sol i té fam. Ja no és un xiquet.

Font: josemanuelprieto.es